L’arracada perduda

Vet aquí que una vegada hi havia una noia que li agradaven molt les arracades. En tenia una col·lecció preciosa amb estils de tota mena. Cada matí, en despertar-se, es veia al mirall i deia: «Que rara estic avui» i s’adonava que li faltava la cosa més important: triar-se unes arracades i posar-se-les.

Una tarda, que estava berenant unes ametlles d’un ametller prop de casa seva, va passar una cosa meravellosa. Dins d’una ametlla va trobar una arracada preciosa! Tenia forma de llàgrima i era de color vermell. No entenia com podia haver arribat allà. Va quedar molt confosa tota la tarda i mentre hi pensava, va anar caminant fins a arribar a un safareig. Allà estava el seu amic el calàpet, amb el que sempre xerraven de les seves coses. Li va explicar la seva troballa i el calàpet li va contestar:

«Sembla que pot ser l’arracada de la bruixa del bosc. Conta la llegenda que quan era petita va perdre una arracada vermella amb forma de llàgrima que li va regalar la seva àvia i diuen que a qui la trobés li cauria una maledicció. Fins que no la tornés a la seva propietària, tindria mala sort en tot.»
La noia estava una mica espantada, li feia por la bruixa perquè havia escoltat moltes històries sobre ella: Que feia màgia, fabricava pocions verinoses i que tenia molt mal caràcter. Però el que li feia més por era la maledicció. El calàpet li va explicar on era casa seva, però li va dir que anés molt amb compte, perquè havia escoltat rumors de què la bruixa no era de fiar.

Tot i això, va decidir anar a la casa de la bruixa i tal com el calàpet li havia explicat, va anar a dins del bosc per trobar-la. A mig camí es va trobar al mussol, que la va espantar encara més: “Ui, vas a veure la bruixa? Doncs prepara’t perquè segur que la trobes en un mal moment, que sempre està enfadada”

La noia va continuar caminant i es va trobar amb la geneta, que li va dir. “A la casa de la bruixa vols anar? Jo de tu li deixaria l’arracada a la porta i m’amagaria, perquè té molta mala baba”

Després de molta estona caminant, al final del bosc, va trobar la casa de la bruixa. Es va apropar molt lentament, va trucar a la porta amb por i va esperar neguitosa. Quan la bruixa va obrir la porta, la noia es va sorprendre. En lloc d’un rostre malhumorat, es va trobar amb un gran somriure que el va convidar a entrar.

La noia i la bruixa van començar a parlar i a poc a poc, la noia va entendre moltes coses. Aquelles plantes penjades del sostre no eren per fer pocions malignes, sinó per curar malalties. El caràcter de la bruixa era simplement la d’una dona que tenia les coses clares i li agradava que li respectessin el seu espai.

Quan la noia li va donar l’arracada, la bruixa va abraçar-la efusivament. Estava molt agraïda de trobar aquella peça que formava part de la seva gran col·lecció. I es que compartien passió per les joies, el que faltava! Totes dues es van passar la tarda parlant d’arracades i sobretot discutint de com podia ser que aquella hagués arribat fins a dins d’una ametlla… Potser va anar del terra a l’arrel, d’aquesta al tronc i finalment tota la branca fins al fruit. La noia va preguntar si podia ser màgia, però la bruixa li va contestar que la màgia havia sigut haver-se trobat. I va decidir regalar-li l’arracada i així sempre continuarien connectades.

Van decidir que aquella nit farien un gran sopar i convidarien al calàpet, al mussol i a la geneta. I aquests, van estar molt contents de conèixer la bruixa realment i no només pel que deia la gent.